Monolingüisme

-          Monolingüisme per a la sociolingüística

És l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. Aquesta situació és clarament expecional, si tenim en compte que les 6000 llengües que es parlen al món están repartides en uns dos-cents estats.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua ficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austàlia… Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: d’una llengua, una sola cultura, una sola historia…

Podem afirmar, doncs, que el monolingüisme és una siuació estranya, és l’excepció i la norma general és el plurilingüisme. Aquest contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre’s de manera distinta en cada societat i és això el que haurem d’analitzar.

El concepte de llengües en contacte va ser difós l’anys 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats.

D’una banda, el coneixement d’altres llengües, a més de la propia, possibilita la comunicació entre els pobles. D’altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situación més habitual és que dins d’un mateix estat convisquen diverses llengües.

El monolingüisme individual té lloc quan persona usa una sola llengua de manera habitual.

El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvu lingüístic habitual.

Llengües minoritàries: tenen un nombre reduït de parlants.

Lengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de trocés dels seus usos en la propia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral ja que la llengua propia és insuficient per veure-hi.

Bretó, gal·lés, occità… són llengües minoritzades.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i minoritzada. (castellà a puerto rico)

 

La substitució lingüística

Existeix un conficte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics  competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús.

Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable.

Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra propia d’un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada)

Una vegada que una comunitat ling. Entra en una situació de conflicte ling, el procés iniciar es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució ling) o bé el procés contrari: la normalització. Allò més  normal será substitució ling. que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

ETAPA INICIAL: una llengua d’una altra comunitat ling. entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estaba exercint totes les funcions ling. de la comunitat.

Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial, primàcia econòmica…)

1ª. Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga.

Les clases altes, les ciutats més poblades, els joves… són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua propia.

2ª. Procés de monolingüització en la llengua dominant.

A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora).

Aquesta fase és molt rápida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A.

Es presenten diversos problemes:

Autoodi

Els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen ling. del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

Mitificació del bilingüisme

Es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jerárquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

Creació dels prejudicis lingüístics

Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats cobtra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors…

En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent.

Condicionen la predisposició a utilizar o aprendre una llengua.

            Bilingüisme unidireccional

La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada. Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d’aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la. Hi ha parlants monolingües en la llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.

Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral·lel a la substitució ling, és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les relacions entre la comunitat ling minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satel·lit: els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.

L´únic fre a la substitució lingüística seria la normalització.

Normalització i Normativització

La normalització es basaria en:

-Voluntat política:

Els governannts veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural qie és una llengua. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els aprlants han de ser lleials a la llengua.

Normativització:

És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.

Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

Estandardització:

El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.

Política lingüística:

Un procés de normalització necessita una política ling.

El govern crearà una direcció general de política ling, que faça una planificació ling. i la porte a cap.

Normativització:

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguir de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i el XVIII:

1.      La llengua catalana ja presenta una tradició literaria amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis ling. fruit de les polèmiques ortogràfiques del segle XIX.

2.      El Noucentisme busca una normalitat ling. per a la qual necessita una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

3.      El suport polític i de l’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.

La tasca normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortográfica que dominava a les darreries del segle XIX i principis del XX.

Aquestes persones van redactar: normes ortogràfiques (1913), la gramàtica (1918), les converses filològiques (1919-28), el diccionari general (1932). Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada.

Les  normes ortogràfiques basades en fonèticodialectals i etimològics,  la morfologia i el lèxic i el diccionari general de la llengua catalana que depurava el vocabulari castellanitzat. Finalitzava el procés de normativització.

Els requisits per iniciar un procés de normalització està en marxa: la voluntat política dels governants, que tenen un talant democràtic, permet establir una política ling. per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.

Què és la disglòssia?

Avuí vaig a explicar què és la disglòssia a modo de resumen per al pròxim exàmen.

Aquest concepte de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa :B) i ho fa partint de l’anàlisi de casos com el de l’àrab i el del grec, llengües que, com és sabut, han posseït o posseeixen encara una varietat literaria de la llengua, ,molt allunyada de la varietat oral.

Pel que fa a d’altres designacions de disglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistencia de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua)

Disglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits i l’altra (B), els àmbits informals.

Seguint aquesta definició s'ha descrit sovint l’evolució sociolingüística del català segons l’evolució cronològica del conegut esquema: aquest esquema és aplicable a les relacions del català amb altres llengües al llarg de la historia com l’occità, el francés, l’arab…

Mitjançant aquesta concepció de la disglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competencia individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents:

1)      Situació de disglòsia i bilingüisme

“aquelles societats els quals els membres de la qual són capaços d’expressar-se en dues llengües que realitzen funcions distintes.

2)      Situació de disglòssia sense bilingüisme

“és el cas d’aquelles societats obn l’elit dirigent instrodueix una llengua com a distintiu de clase”

3)      Situació de bilingüisme sense disglòssia

“aprenen un segon idioma per propia voluntat”

4)      Situació sense disglòssia i sense bilingüisme

“situació de comunitats monolingües: portuguesos”

En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser Rafael L, Ninyoles qui va introduir el concepte de disglòssia (en el sentit de disglòssia externa).

Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a disglòssia. El català ha estat durant el segle XX en una situació disglòssica, però avui no.  És llengua oficial.

1r. La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als informals) però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.

2n. La D es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la subsititució lingüística.

3r. Molts consideraren que l’arrel del probpema es trobava en la falta de prestigi. Però si s’observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s’arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament. 

Bilingüisme

Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme, quatrilingüisme…)

Han estat diverses disciplines que han participat en l’intent de definició. (pedagogia, sociologia, sociolingüística)

Però és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic.

S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivel. Però aquesta és una situació utópica que no existeix en la realitat.

S’ha parlat de diferents clases de bilingüisme:

-Bilingüisme individual: (capacitat d’una persona d’emprar dues llengües). Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme. S’engloben ací situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents. Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

                     -Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu ( l’entén i també la parla). També es pot tenir present l’ús escrit.

                   -Segons el grau de domini de les llengües: simètric, si totes es coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres.

                   -Segons la motivació psicológica: instrumental ( com pot ser l’anglés al món actual es decir per factors laborals i econòmics) i integratiu (exemple dels immigrants).

-Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

S’usen dues llengües ( una de propia i una altra propia d’un altre grup) que alternen segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funcions.

També en aquest cas les situacions poder ser molt diverses si atenem a factors com el grau d’extensió de la bilingüització, l’estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.

Ara bé, el bilingüisme social sempre una situació de desigualtat.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua. És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva.

Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses raons s’han vist abocades a ser-ho.  Per tant el discurs bilingüista (de certs sectors monolingües en la llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de sustitució lingüística.

-Bilingüisme territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua propia. Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes catalanoparlants.

Com heu pogut comprobar, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues llengües” i prou.

Els mitjans de comunicació

Durant les sessions a l'aula, vàrem parlar sobre els mitjans de comunicació, i avuí, ha sigut el tema central del dinar i és que moltes vegades nos ens adonem de la facilitat i la vulnerabilitat que tenim i el poder que te la tv, la radio, internet... Però açò no és la novetat d'ara mateixa sió que ha sigut així tota la vida, com aquell que diu. 

A la sessió que dedicarem cap a aquest tema, la nostra mestra ens va proporcionar una ficha on nosaltres, com a alumnes deiem escriure allò que ja sabíem i allò que havíem conegut de nou, i és sorprenent perquè la gran majoria desconeixíem molta de la informació que ara ja coneguem, i a més d'adonar-se del poder d'aquests mitjans, també s'em adonat de què el valencià ha sigut la llengua menos utilitzada per transmetre les notícies.

A continuació us deixe alguna de les coses que abans no sabia i que ara ja sé, aquestes sigueren les que el meu grup i jo vàrem escriure a la fulla de classe, com diu el refran, "mai t'aniràs al llit sense conèixer alguna cosa nova"

 En l'época franquista apareix la premsa clandestina i a paritr del 62 hi ha un creixement progressiu.

- Els mitjans de comunicació tenen molta influència i poder a la societat.

- En 1976 va sorgir el desenvolupament de la ràdio i la televisió que superaren a la premsa escrita.

- Va a haver un retrocés del valencià com a llengua de la televisió local.

- La majoria de la premsa s'edita en castellà.

- El règim franquista impossibilitava la normativització del castellà.

- el 25% de la programació deuria ser en valencià i els grups estatals a la televisió no ho estàn complint.

- Les emissions de mitja hora del informatiu en TVE s'introdueix el valencià.

- El diari ''Las provincias'' va mnipular els sectors més productius a l'anticatalisme.

- El diari més rellevant és ''El temps'', en versió electrònica.

- Existeix ''Uniprex'', una de les cadenes amb més audiència com és Antena 3.

- Pensava que Internet era el mitjà més influent, però és més, la televisió i la ràdio afectarà i afecta sempre a les nostres opinions en la societat.

Per acabar vuic deixar-vos una notícia que plasma la realitat sobre el poder dels mitjans de comunicació en les persones que també creuen que tenen més poder, i és que durant la historia, em pogut conèixer la manipulació sobre els canals de tv, com és el cas de canal 9. Aquesta realitat continúa avuí en dia.

Rato té força als mitjans

En general, se li està tractant amb cura

Tot i que encara no s'han aclarit les pugnes judicials i polítiques que han propiciat la recent operació d'un fiscal i un jutge de Madrid contra Rodrigo Rato, és evident que els impulsors d'aquesta iniciativa van aconseguir la foto de l'exvicepresident del Govern espanyol sent introduït, com qualsevol delinqüent, a un cotxe policial.

Tanmateix, l'exdirector gerent del Fons Monetari Internacional està demostrant que encara conserva una certa influència als mitjans de comunicació. En aquest sentit, és destacable que la condemna ha estat molt lluny de ser unànime, i en alguns casos s'ha qüestionat tot l'afer. 

A més, bastants mitjans han plantejat que s'ha tractat d'una operació amb una base jurídica molt dubtosa, deixant constància d'una sorprenent discrepància entre la fiscalia de Madrid i la fiscalia anticorrupció. La pena del telenotícies ha tingut en aquest cas un caràcter molt diferent de l'aplicada a situacions semblants, com a la de Bárcenas, per exemple.