Bilingüisme

Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme, quatrilingüisme…)

Han estat diverses disciplines que han participat en l’intent de definició. (pedagogia, sociologia, sociolingüística)

Però és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic.

S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivel. Però aquesta és una situació utópica que no existeix en la realitat.

S’ha parlat de diferents clases de bilingüisme:

-Bilingüisme individual: (capacitat d’una persona d’emprar dues llengües). Ens referim, per tant, a la menor expressió de poliglotisme. S’engloben ací situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents. Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

                     -Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu ( l’entén i també la parla). També es pot tenir present l’ús escrit.

                   -Segons el grau de domini de les llengües: simètric, si totes es coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres.

                   -Segons la motivació psicológica: instrumental ( com pot ser l’anglés al món actual es decir per factors laborals i econòmics) i integratiu (exemple dels immigrants).

-Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

S’usen dues llengües ( una de propia i una altra propia d’un altre grup) que alternen segons unes normes d’ús establertes que no n’organitzen les funcions.

També en aquest cas les situacions poder ser molt diverses si atenem a factors com el grau d’extensió de la bilingüització, l’estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.

Ara bé, el bilingüisme social sempre una situació de desigualtat.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua. És per això que sol manifestar-se com una situació conflictiva.

Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses raons s’han vist abocades a ser-ho.  Per tant el discurs bilingüista (de certs sectors monolingües en la llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de sustitució lingüística.

-Bilingüisme territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua propia. Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes catalanoparlants.

Com heu pogut comprobar, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues llengües” i prou.